Veronique Tadjo és una prolífica escriptora que ha publicat poesia, novel·les i contes infantils. Nascuda a París però criada a Abidjan, a la Costa d'Ivori, posteriorment ha viscut a molts països del món donant-li a l'escriptura una sensació d'arrelament i diàsfor.
Nascuda a París, criada a Abidjan, Costa d'Ivori i viscuda en multitud de ciutats des de Lagos fins a la Ciutat de Mèxic, Veronique Tadjo se sent completament panafricana; no només en un sentit polític, sinó en termes d’identitat individual que veu com si fos un producte del continent més que del seu país. Això ressona a través de la seva obra escrita; els seus contes sovint són atemporals i utilitzen llocs amorfs i indistints que podrien ser representacions al·legòriques de molts països africans. L’abast del seu tema, la riquesa de les seves imatges i l’ampliació d’al·lusions i referències que utilitza també es pot atribuir al seu patrimoni panafricà, així com a l’ús de mètodes tradicionals de narració, que combina amb formes experimentals modernes.
Veronique Tadjo, Cortesia Rama / Wikimedia Commons
Com tants escriptors diaspòrics i postcolonials, Tadjo es dedica a la multiplicitat de la identitat contemporània. Així, les seves històries tenen un efecte en capes que molts poden trobar confusos, ja que les històries i les trames s’abandonen i es desenvolupen aparentment a l’atzar, imitant les complexitats i les incoherències de la vida real. No és sorprenent que la seva actitud envers els processos creatius sigui oberta, utilitzant i valorant totes les habilitats artístiques que posseeix en la mateixa mesura, veient l’art visual i la literatura com a branques del mateix arbre.
Entre els temes que ressonen especialment en la seva redacció es troba la corrupció generalitzada dels governs africans neocolonials. També va participar en el projecte "Rwanda - Ecrire par devoir de mémoire" de 1998 que va portar artistes de diversos mitjans i nacionalitats a Rwanda per parlar del genocidi del 1994; parlant de les atrocitats comeses allà amb supervivents i testimonis. Aquest esforç artístic pretenia posar fi al silenci intel·lectual i acadèmic africà sobre el genocidi, ja que la ficció era la millor manera de mantenir vives i rellevants els records i les lliçons. Les seves reflexions sobre el Genocidi de Rwanda es recullen a L’ombra de Imana; alguns dels seus treballs inclouen As Crow Flies i Chasing the Sun.
