Joaquín Sorolla: l'artista espanyol que va representar el seu país

Els que hagin viatjat a Espanya potser han notat la intensitat de la seva llum; una llum daurada que emana dels cordons a la brillantor blava de les costes. Un dels artistes més importants a captar la llum espanyola va ser Joaquín Sorolla y Bastida (1863-1923). Nascut a la ciutat costanera de València, Sorolla és més conegut per les seves representacions de platges i escenes d’aigua. Però també era capaç de retratar i pintar paisatges. Fem una ullada més a fons a la vida i a l’obra de l’artista.

1890-1900 - Els anys madurants

Sorolla va tornar a Espanya el 1989 després de passar quatre anys a Roma en una beca d’art estudiant temes clàssics de la religió i la història. En repetides sortides a París, havia estat influenciat per pintors com el Dane PS Krøyer i Anders Zorn de Suècia. Ambdós artistes van utilitzar colors vibrants en la seva obra per retratar la intensitat de la llum, cosa que esdevindria clau en l'estil de Sorolla.

Tot i que Sorolla va desenvolupar un gust per la pintura a l'aire lliure durant la seva etapa a Roma, la major part del seu treball en aquesta dècada "maduració" es va centrar en retrats de la societat o representacions del realisme social. En oposat als paisatges brillants i intensos pels quals després es faria famós, moltes d’aquestes obres són silenciades i claustrofòbiques. Molts evoquen una atmosfera de Velásquez en el seu colorit. Sorolla havia visitat sovint el Museu del Prado en la seva joventut i ha estat molt influenciada pel mestre del segle XVII.

Una altra Marguerite! (1892), per exemple, que descriu a una dona enramada que acabava de matar al seu fill, representa una foscor emotiva en temàtica i to. White Slave Trade (1895) també ho fa: mostrar que una senyora gran que viatja amb quatre de les seves prostitutes és molesta i molesta.

"Una altra Marguerite!" (1892) © Joaquín Sorolla / WikiCommons

'Comerç d'esclaus blancs' (1895) © Joaquín Sorolla / WikiCommons

1900-1910 - The Peak Years

El nom de Sorolla es convertiria en famós internacionalment en aquesta dècada i en el qual es van pintar les seves obres més importants, les anomenades “escenes de platja” del 1905 fins al 1910. Tornant a la seva costa valenciana cada estiu per escapar de la calor ferotge a Madrid, ell pintaria instantànies de la vida a la platja. Durant la joventut de Sorolla havia passat molt de temps amb un fotògraf espanyol, Antonio García Peris, que després es convertiria en el seu sogre. Sorolla va estar molt influenciat per ell i per això va desenvolupar un estil molt fotogràfic en la seva pintura. Molt sovint en la seva obra, el punt de vista és elevat, o no hi ha cap horitzó o hi pot haver un espai obert entre espectador i subjecte. Totes aquestes tècniques són convencions de la fotografia que eleven l’espectador d’observador a participant.

Una primera exposició a París el 1906 va portar a altres a Berlín, Düsseldorf i Colònia el 1907. La fama de Sorolla es va estendre a Londres el 1908 i als Estats Units el 1909. La costa valenciana es veia arreu. Les obres més famoses d’aquesta època són A Walk on the Beach (1909), The Bath Bath (1909) i Time for a Bath (1909). En tots aquests treballs, hi ha colors pastel vibrants de blues, pessics i blancs que brillen, brillen i difonen la llum espanyola i donen una sensació de descurança i frivolitat i calma. Les obres serveixen per capturar moments, molt similars a fotografies.

'Un passeig a la platja' (1909) © Joaquín Sorolla / WikiCommons

'El bany del cavall' (1909) © Joaquín Sorolla / WikiCommons

1910-1920 - Exploració d’Espanya

Les escenes de platja continuarien fins a aquesta dècada, però el 1911 Sorolla va rebre una comissió major basada en la força del seu èxit als Estats Units. El fundador de la Hispanic Society of America, Archer Milton Huntingdon, va encarregar a Sorolla la crònica de la vida espanyola, íntegrament, per a la biblioteca de la Societat. Aquesta col·lecció s’anomenaria Visions d’Espanya i portaria Sorolla a tot el país a pintar escenes d’espanyols amb vestits tradicionals regionals al treball i el joc. La mostra de Lagartera (1912) és un excel·lent exemple.

Tenint en compte el temps i la dedicació que requeria un projecte, no hi ha moltes de les escenes clàssiques de platja i paisatge que van donar el nom de Sorolla. Va aconseguir, però, pintar un moment de platja magníficament íntim entre dues dones joves al seu retorn a la costa valenciana, The Pink Robe (1916). També, mentre es trobava a València, pintava una celebració de dones a Pescadores valencianes (1915). Sorolla celebrava sovint l’elegància i la dignitat de la dona en el seu art, gairebé elevant-les a la condició de les deesses gregues o romanes que havia admirat al Louvre o al Museu Britànic.