Durant els anys vint i trenta, la ciutat costanera d'Oran, a l'oest d'Algèria, va ser un port ocupat sota el domini colonial francès. Els europeus habitaven predominantment la ciutat, que estava envoltada de bidonvilles, les cases dels migrants àrabs desposseïts. D’aquest fusió de diferents cultures sortia el raï, una nova forma de música popular nord-africana.
Orígens i estil
Raï va ser interpretat per dones cantants als bars d'Oran i poblacions properes als dos costats de la frontera amb el Marroc. El gasofà (una flauta de bufat final) i el guellal (un tambor cilíndric d’un sol cap) van acompanyar els cantants. La música primerenca de raï seguia les tradicions regionals: normalment inclouria frases repetides i línies cantades alternades amb passatges interpretats a la flauta. La gamma melòdica es limitava a la del gaspah, donant una major importància al seu so timbral de la rudeïtat. Mentrestant, el guellal mantenia un patró rítmic constant durant tota la representació, característica presa d'altres gèneres locals de dansa o música religiosa. Amb onada d’immigrants marroquins, saharians i berbers a la ciutat, tant abans com després de la independència del 1962, el gènere va anar absorbint progressivament diverses influències.
Vista d’Oran des de la muntanya de Murdjaju © Morisco / Wikicommons
Cant licenciat
Cantada en àrab o en francès, les lletres raï sovint poden ser contundents i contundents. Expressen emocions de luxúria, passió, lamentació i impotència. Aquests temes havien pertangut prèviament a un discret repertori de medhatte femení: la música actuava en privat a les noces de casaments d’un sol sexe. Es tracta de cançons interpretades per dones per a dones. Les cançons de Raï, però, ara s’eliminaven d’aquest àmbit tradicionalment privat i es traslladaven a un entorn públic i moralment ambigu davant d’un públic mixt. Els cantants de Raï eren atrevits: les seves cançons eren crues, agrestes i a vegades vulgars, i no s’allunyaven d’un llenguatge controvertit. Els seus intèrprets van ser àmpliament condemnats per la comunitat àrab local per ser immorals, ja que les cançons raïes no només es van interpretar per a dones, sinó també, i especialment per a homes.
Cheikha Rimitti: cant per a les masses
Les qüestionables associacions morals de cantaires fins als anys setanta van fer que les actuacions es restringissin normalment a espais semipúblics, com ara bars, homes i festes de casaments. Això no va impedir, però, que la cantant Cheikha Rimitti tingués protagonisme durant la Segona Guerra Mundial i a la dècada de 1950. És potser la més coneguda pel seu atrevit disc Charrak Gattà (1954), que va animar les dones joves a perdre la virginitat, escandalitzant les tradicionalistes musulmanes. Les forces nacionalistes que lluitaven per la independència algeriana també la van criticar, ja que va ser acusada d’interpretar cançons pervertides pel colonialisme.
Algèria va obtenir la seva independència el 1962, i el nou govern la va prohibir immediatament de la ràdio i la televisió. No obstant això, va seguir sent molt popular entre els pobres de la classe treballadora, i va continuar cantant en privat en casaments i festes.
Post-independència de Raï: tradicions absorbents
Des de la dècada de 1970 hi ha hagut una gran experimentació en la música raï, degut en part a l’arribada de la tecnologia de cassets i la relativa calma política. El gènere es va fusionar cada cop més amb els estils musicals regionals i mundials. Els enregistraments de primers intèrprets de raï, com els de Messaoud Bellemou - no van mostrar canvis significatius en els patrons melòdics i la gamma tonal, però van incloure una introducció improvisada del ritme lliure, molt probablement adoptat de tradicions andalusa o egípcia. Mentrestant, es van començar a incloure variacions del ritme tam-tam des de les músiques del casament des de la frontera marroquina.
Les cantants de Raï utilitzaven el títol "Cheb" per a homes o "Cheba" per a dones, que significa jove. Aquest títol també reflecteix el públic principal de la música raï, a més de distingir-los d'una generació anterior de cantants. També van cantar a Darija, el dialecte àrab local. Lingüísticament i musicalment el raï va ser el resultat d’una combinació de diferents cultures i tradicions. Això, combinat amb les associacions immorals del gènere, encara el feia ofensiu per a molts algerians. Tanmateix, la música de Raï es va fer cada cop més popular a les festes de casaments i a les discoteques d'Oran. En aquest període, els enregistraments de Houari Benchenet, Cheb Khaled i Cheba Zahouania són representatius de la música.
Globalització
Tot i que la música raï encara es va restringir a la seva difusió a la ràdio durant els anys vuitanta, el gènere va prosperar. Excompatiar les comunitats algerianes i el més ampli mercat mundial de la música van tenir interès en el raï. La música mateixa va començar a reflectir l’augment de la globalització del gènere, agafant facetes dels gèneres del reggae i del funk. Mentrestant, la música raï també assimilava les estructures de cor i les progressions harmòniques de la música popular occidental, a més d’estar influenciada pels estils cha'abi populars egipcis i marroquins.
Desassossec polític als anys noranta
Quan el govern va cancel·lar les eleccions el 1991, Algèria va entrar en una guerra civil cultural. Entre altres músics, escriptors i artistes, molts intèrprets de raï van quedar intimidats en el silenci o obligats a fugir a l'estranger. Fins i tot hi va haver casos de cantants o segrestats, inclòs el "rei del raï romàntic" Cheb Hasni. Ha nascut com a fill d'un soldador i va créixer en una família treballadora, Hasni va tenir protagonisme a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Va ser molt famós per les seves cançons d’amor, però també va cantar sobre temes tabú, com el divorci i l’alcohol. El controvertit contingut de les seves cançons, com a El Berraka (1987), que contenia lletres sobre relacions sexuals borratxes, va fomentar la ira dels fonamentalistes sulafistes i Hasni va rebre amenaces de mort per part d'extrems islamistes. El 29 de setembre de 1994, Hasni es va convertir en el primer músic raï que va ser assassinat, seguit pel cantant Lounès Matoub pocs dies després, i el productor de raï Rachid Baba-Ahmed.
