El francès és un idioma romàntic que sedueix el cor com cap altre. Les seves arrels es remunten a l’antiga conquesta romana, barrejades amb influències de la mitologia i llegendes misterioses. Avui, l’avançada de les seves inflexions líriques conreen un llenguatge musical que sedueix l’oient amb el seu ritme únic.
Amour (am-uhr) / amor
La paraula amour (amor) encapsula perfectament la passió de la llengua francesa, amb la pronunciació que requereix uns llavis embogits. Originalment amor, també traeix les arrels d'aquesta llengua romànica com el llatí -històricament parlat pels antics romans- arran de la conquesta romana de la Gàl·lia septentrional al segle I a.C.
Lumière (loo-me-yer) / light
La paraula lumière (llum) fou reivindicada per la llengua francesa per primera vegada al segle XII. Va adquirir un nou significat durant el siècle des Lumières (l'època de la il·luminació) del segle XVIII, simbolitzant la il·luminació de l'intel·lecte humà després de la "fosca" edat mitjana. Avui, representa el període que va culminar en la Revolució Francesa.
Jenna Arts / © Cultura de viatge
Bougie (boo-jee) / espelma
La paraula bougie (vela) va ser utilitzada durant el segle XIII i la combinació força atípica de lletres suggereix els enllaços històrics entre la cultura francesa i l’àrab. La ciutat de Béjaïa, a Algèria, s’anomenava Bougie i ja que fou aquí on es feia el comerç d’espelmes a l’edat mitjana, proporcionà la inspiració lingüística perfecta.
Coquille (cok-eey) / closca
La paraula coquille (shell) data del segle XIV, però ha guanyat una gran quantitat de significats amb el pas del temps. Amb l'arribada de la impressió, es va referir a un error d'ortografia. L’associació va sorgir com a homenatge a l’error de judici demostrat per la gent que donava diners als falsos captaires de La Cour des Miracles a l’edat mitjana.
Flâneur (flan-uhr) / vagabund
La paraula flâneur (errant) es va originar al segle XVI, guanyant un conjunt d'associacions riques al segle XIX gràcies a Charles Baudelaire. El poeta va elaborar un retrat de l'explorador urbà tan memorable - passejant tranquil·lament per les amples rambles i cafeteries de la capital - que cap imatge de París no està completa sense ell.
Jenna Arts / © Cultura de viatge
Sirène (sir-en) / sirena
La paraula sirène (sirena) prové del grec (seira) amb arrels lingüístiques que evocen la imatge d’una cadena, deixant entreveure la dificultat de separar-se del seu domini. Això es deu a la influència de la mitologia grega, on les sirenes són retratades com a seductores perilloses que atraien els mariners a naufragar amb les seves cançons encantadores.
Ciel (veure-yel) / cel
La paraula ciel (cel) provenia originalment del terme grec koilos, que significa ‘buit’ o ‘còncau’. Això es deu al fet que les persones solien percebre el cel com una forma de cavitat, altrament coneguda com a "volta celeste". Només podien observar el cel a simple vista i, per tant, les dimensions de l’espai continuaven sent un misteri, sobretot pel que fa a la profunditat.
Automne (oh-ton) / tardor
La majoria de cultures d’arreu del món honren la collita i França no n’és una excepció. Els francesos solien referir-se al guany, cosa que simbolitzava la temporada de l'augment de la producció. Però aleshores, la paraula automne (tardor) va descendir del llatí al segle XIII com a homenatge lingüístic a la deïtat d'Autumnus, que representa l'abundància de la natura.
Jenna Arts / © Cultura de viatge
Feuille (fuy-yuh) / fulla
La paraula feuille (fulla) va venir per primera vegada del llatí al segle XIII. Si bé el significat principal de la paraula és full, la llengua francesa va de la mà del món culinari i, per tant, no és d'estranyar que els xefs hagin reivindicat aquesta paraula per inspiració semàntica. Avui a França, degustaràs moltes tartes que utilitzen aquesta paraula, per exemple, les mille-feuilles.
Printemps (Prahn-ton) / primavera
La paraula printemps (primavera) descendeix del llatí primus tempus (primera vegada). És una de les paraules més antigues que han sorgit de la conquesta romana de la Gàl·lia septentrional. Però al segle XIII, el terme va utilitzar una grafia completament diferent. Es va escriure 'printans' amb el prefix 'prin', que aleshores significava el començament.
